Subvenciones en el punto de mira

Si hemos de analizar qué es lo que realmente ha pasado para poder extraer conclusiones, antes que nada habría que aclarar que el detonante de esta situación ha sido la reacción respecto a dos casos de características diferentes. Dos casos, sin embargo, que más allá de su propia resolución, dejan sobre la mesa toda una serie de cuestiones que, una vez iniciadas, requieren ser analizadas y valoradas, bien para aclarar conceptos, bien para intervenir si se sitio.

Por un lado se han oído las quejas de María Rovira (directora de TRÀNSIT DANSA ) debido a que su compañía le han denegado la subvención por proyecto de residencia en Mataró. Sus quejas tomaban especial solidez cuando se apoyaban en el argumento de que el proyecto presentado era la continuación de un proyecto ya iniciado y tomado en consideración anteriormente con una valoración que le hacía merecedor de la máxima dotación económica. Visto así, sin duda, la decisión que se cuestiona parece incongruente. El APdC siempre estará a favor del apoyo a los proyectos a medio y largo plazo (siempre y cuando sean meritorios). Si no se ofrecen las bases para una continuidad mínima en las iniciativas culturales, nunca podremos construir nada que no sean fallas llamativos que se quemen en cuanto se han alzado.

Ahora bien, entre el posicionamiento general y lo específico en cuanto al caso que nos toca, nos falta completar un paso imprescindible para poder hacer un juicio sensato: el contraste de informaciones. El Cuenca, que apenas hace diez meses que ha iniciado su trabajo, también merece a priori nuestra confianza. Por su parte ha comunicado que la denegación de la ayuda a TRÀNSIT DANSA se ha debido a "errores técnicos". El APdC necesita saber con algo más de concreción en qué consisten estos errores técnicos para poder valorar si tienen suficiente entidad como para causar una decisión final tan drástica. En cualquier caso, lamentamos que un error técnico, que posiblemente se podría solucionar con la adecuada actitud pedagógica por parte de los convocantes, deba tener unas consecuencias tan extremas. Del mismo modo, también aprovechamos para señalar la gran importancia, en el sector profesional de la danza, del grado de profesionalización en cuanto a la gestión, cuestión que a veces, quizás bajo la excusa de una precariedad casi endémica, acaba quedando como una asignatura pendiente o notablemente mejorable.

Una vez El APdC conozca con más detalle las circunstancias exactas que han provocado este conflicto, se podrá posicionarse e intervenir en la medida que pueda y considere oportuna. A falta de haber llegado a este punto, sí que queremos hacer eco de algunas de las cuestiones que en el contexto de este conflicto se han planteado por el camino. Entre otras cosas, ha acusado al Conca de secretismo en cuanto a la identidad de los miembros del comité de especialistas encargados de valorar los proyectos, se ha tildado de imprecisa la exposición de los criterios de valoración y se han cuestionado las decisiones tomadas.

Respecto a estas cuestiones, el CONCA se ha expresado en los siguientes términos:

• Consideran adecuada y precisa la exposición de los criterios de valoración.
• Exponen que el secreto de la identidad de las comisiones sólo dura hasta el fin del período de evaluación y concesión de ayudas para evitar presiones. Posteriormente, se hace público.
• Informan que los miembros del CONCA han respetado el 100% de las valoraciones de sus comisiones de expertos.

En cuanto a estas aclaraciones, la APdC quisiera prestar especial atención al último punto: el hecho de acatar, sin ningún tipo de intervención, las decisiones tomadas por un comité externo, ¿no desvirtúa, en cierto modo, parte de la propia labor del concesionario? Los miembros del concesionario, aunque no sean especialistas en un tema en concreto, en tanto que personas con un gran bagaje cultural que les permite ofrecer su visión transversal respecto a un tema específico, ¿no deberían tener voz, velar por una coherencia interna de las decisiones tomadas y adquirir un determinado grado de implicación en las valoraciones para poder matizar, corregir o modificar aquellas conclusiones que, quizás en el seno de un comité independiente, podrían estar carentes del sentido de la continuidad, de la visión global o de la proporción? Desde la APdC es valora el gran respeto que el CONCA demuestra por la voz de los especialistas, pero también se cuestiona, con un espíritu constructivo, si entre un intervencionismo excesivo y la falta de un posicionamiento crítico mínimo de base, no sería conveniente encontrar un punto medio en que es diera como resultado una situación más equilibrada. Consideramos que el tema merece suficiente atención como para ser expuesto al diálogo.

Por otro lado, el conflicto de la Cía. David Campos es otro caso bien diferente. Un cúmulo de circunstancias adversas, en cuanto a la evolución de las ayudas públicas concedidas, ha expuesto a la compañía a una situación insostenible. Afortunadamente, contactos recientes de Campos con las instituciones han abierto nuevas expectativas que esperamos permitan que el proyecto siga adelante. A partir, sin embargo, de su problemática específica, se han visibilizado las quejas de todo un sector de la danza que ha aprovechado el momento para hacer oír su voz y que ha pedido una mayor implicación por parte de las instituciones hacia la danza clásica, prácticamente inexistente en el panorama de la danza en Cataluña. El debate ha quedado abierto y todo el mundo está invitado.

*Xavier Martínez Torrejón –  Bailarín, Corografía y miembro de la Junta de la APdC (Asociación de Profesionales de la Dansa de Cataluña)


en catalá

Subvencions en el punt de mira

Por Xavier Martínez Torrejón – Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya*

La dansa a Catalunya està a l'ull de l'huracà. Els mitjans de comunicació s'han bolcat en la cobertura del conflicte que s'ha generat entre dues conegudes companyies de dansa de llarga trajectòria amb les institucions públiques i el CoNCA. I s'ha aixecat polseguera. Molta més de la que es podia esperar, cosa que almenys ens consola en fer-nos pensar que, potser, la dansa ja té prou pes a la nostra societat com per a aixecar passions, encara que sigui per circumstàncies poc desitjables.

Si hem d'analitzar què és el que realment ha passat per a poder extreure'n conclusions, abans de tot caldria aclarir que el detonant d'aquesta situació ha estat la reacció respecte a dos casos de característiques diferents. Dos casos, però, que més enllà de la seva pròpia resolució, deixen sobre la taula tota una sèrie de qüestions que, un cop encetades, requereixen ésser analitzades i valorades, bé per tal d'aclarir conceptes, bé per intervenir-hi si s'escau.

D'una banda s'han sentit les queixes de la Maria Rovira (directora de la Cia. Trànsit) pel fet que a la seva companyia li han denegat la subvenció pel projecte de residència a Mataró. Les seves queixes prenien especial solidesa quan es recolzaven en l'argument que el projecte presentat era la continuació d'un projecte ja iniciat i pres en consideració anteriorment amb una valoració que el feia mereixedor de la màxima dotació econòmica. Vist així, sens dubte, la decisió que es qüestiona sembla incongruent. L'APdC sempre estarà a favor del recolzament als projectes a mig i llarg termini (sempre i quan siguin meritoris). Si no s'ofereixen les bases per a una continuïtat mínima en les iniciatives culturals, mai no podrem construir res que no siguin falles llampants que es cremin tan bon punt s'han alçat.

Ara bé, entre el posicionament general i l'específic pel que fa al cas que ens toca, ens manca completar un pas imprescindible per a poder fer un judici assenyat: el contrast d'informacions. El CoNCA, que tot just fa deu mesos que ha encetat la seva feina, també mereix a priori la nostra confiança. Per la seva banda ha comunicat que la denegació de l'ajut a la Cia. Trànsit s'ha degut a "errors tècnics". L'APdC necessita saber amb una mica més de concreció en què consisteixen aquests errors tècnics per a poder valorar si tenen prou entitat com per a causar una decisió final tan dràstica. En qualsevol cas, lamentem que un error tècnic, que possiblement es podria solucionar amb l' adequada actitud pedagògica per part dels convocants, hagi de tenir unes conseqüències tan extremes. De la mateixa manera, també aprofitem per assenyalar la gran importància, en el sector professional de la dansa, del grau de professionalització pel que fa a la gestió, qüestió que de vegades, potser sota l'excusa d'una precarietat quasi endèmica, acaba quedant com a una assignatura pendent o notablement millorable.

Un cop L'APdC conegui amb més detall les circumstàncies exactes que han provocat aquest conflicte, es podrà posicionar i intervenir en la mesura que pugui i consideri oportuna. A falta d'haver arribat a aquest punt, sí que volem fer ressò d'algunes de les qüestions que en el context d'aquest conflicte s'han plantejat pel camí. Entre d'altres coses, s'ha acusat al CoNCA de secretisme pel que fa a la identitat dels membres del comitè d'especialistes encarregats de valorar els projectes; s'ha titllat d'imprecisa l'exposició dels criteris de valoració i s'han qüestionat les decisions preses.

Respecte a aquestes qüestions, el CoNCA s'ha expressat en els següents termes:

• Consideren adequada i precisa l'exposició dels criteris de valoració.
• Exposen que el secret de la identitat de les comissions només dura fins a la fi del període d'avaluació i concessió d'ajuts per tal d'evitar pressions. Posteriorment, es fa públic.
• Informen que els membres del CoNCA han respectat el 100% les valoracions de les seves comissions d'experts.

Pel que fa a aquests aclariments, l'APdC voldria parar especial atenció a l'últim punt: el fet d'acatar, sense cap tipus d'intervenció, les decisions preses per un comitè extern, ¿no desvirtua, en certa manera, part de la pròpia tasca del CoNCA? Els membres del CoNCA, per més que no siguin especialistes en un tema en concret, en tant que persones amb un gran bagatge cultural que els permet oferir la seva visió transversal respecte un tema específic, ¿no haurien de tenir veu, vetllar per una coherència interna de les decisions preses i adquirir un determinat grau d'implicació en les valoracions per tal de poder matissar, corregir o modificar aquelles conclusions que, potser en el sí d'un comitè independent, podrien estar mancades del sentit de la continuïtat, de la visió global o de la proporció? Des de l'APdC és valora el gran respecte que el CoNCA demostra per la veu dels especialistes, però també es qüestiona, amb un esperit constructiu, si entre un intervencionisme excessiu i la manca d'un posicionament crític mínim de base, no seria convenient trobar un punt mig en què és donés com a resultat una situació més equilibrada. Considerem que el tema mereix prou atenció com per ésser exposat al diàleg.

D'altra banda, el conflicte de la Cia. David Campos és un altre cas ben diferent. Un cúmul de circumstàncies adverses, pel que fa a l'evolució dels ajuts públics concedits, ha exposat a la companyia a una situació insostenible. Afortunadament, contactes recents de Campos amb les institucions han obert noves expectatives que esperem permetin que el projecte continuï endavant. A partir, però, de la seva problemàtica específica, s'han visibilitzat les queixes de tot un sector de la dansa que ha aprofitat el moment per a fer sentir la seva veu i que ha demanat una major implicació per part de les institucions cap a la dansa clàssica, pràcticament inexistent en el panorama de la dansa a Catalunya. El debat ha quedat obert i tothom està convidat.

*Xavier Martínez Torrejón, ballarí, corògraf i membre de la Junta de l'APdC (Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya)